Per fi havia arribat la gran cita o el gran repte. L'ambient de la ciutat era espectacular. Havíem arribat via Ginebra, a través d'Easyjet, i una vegada allí, vàrem llogar un cotxet per venir fins a Chamonix. En un hora et plantes aquí.
Havíem llogat una habitació en una mena de bed and breakfast força curiòs. Es tracta d'una senyora, la Pascaline, que té tres habitacions sota casa seva i allà vam fer cap. I quina sort vam tenir...
Tot ho teníem a punt. Després d'haver fet la carros els dies 16 i 17, no havia tornat a fer res de res de res...ni a còrrer ni un km. Però em sentia bé i amb confiança....
Els dies 25 i 26 d'agost havia fet un temps de ple estiu, o sigui calor i calor al migdia i matins i nits fresquetes...el dia D, el dia 27 la cosa no seria així. Va començar el dia grisot, amb núvols...a les 6 del matí esmorzàvem al menjador de la Pascaline, pa amb tomàquet, "jambó", pastes, confitura d'aranyons, ...fins les 10:00 que començava la CCC encara hi havia temps per a pair-ho tot.
Una vegada acabat l'esmorzar tocava agafar el cotxe des de les Houches fins a Chamonix. A les 7:45 sortia el bus que ens portaria fins a Courmayeur (Italia). Els núvols eren cada vegada més densos i la pluja començava a fer acte de presència. Allí vam trobar al Toni Calderon i tota la família i vam estar junts fins a l'hora de començar. Una vegada es va acabar la prova vam passar i sopar plegats també...
La sortida de la CCC...emocionant... tothom nerviós, amb ganes de començar, els speakers italians animant el cotarro i la música que feia posar el gallino de piel. I la pluja que no parava...
Havíem llogat una habitació en una mena de bed and breakfast força curiòs. Es tracta d'una senyora, la Pascaline, que té tres habitacions sota casa seva i allà vam fer cap. I quina sort vam tenir...
Tot ho teníem a punt. Després d'haver fet la carros els dies 16 i 17, no havia tornat a fer res de res de res...ni a còrrer ni un km. Però em sentia bé i amb confiança....
Els dies 25 i 26 d'agost havia fet un temps de ple estiu, o sigui calor i calor al migdia i matins i nits fresquetes...el dia D, el dia 27 la cosa no seria així. Va començar el dia grisot, amb núvols...a les 6 del matí esmorzàvem al menjador de la Pascaline, pa amb tomàquet, "jambó", pastes, confitura d'aranyons, ...fins les 10:00 que començava la CCC encara hi havia temps per a pair-ho tot.
Una vegada acabat l'esmorzar tocava agafar el cotxe des de les Houches fins a Chamonix. A les 7:45 sortia el bus que ens portaria fins a Courmayeur (Italia). Els núvols eren cada vegada més densos i la pluja començava a fer acte de presència. Allí vam trobar al Toni Calderon i tota la família i vam estar junts fins a l'hora de començar. Una vegada es va acabar la prova vam passar i sopar plegats també...
La sortida de la CCC...emocionant... tothom nerviós, amb ganes de començar, els speakers italians animant el cotarro i la música que feia posar el gallino de piel. I la pluja que no parava...
Després de donar un tomb pel poble, ja vam sortir direcció Planpincieux. En menys de dues hores ja havíem pujat 800 metres fins el Refugi Bertone, entre prats i colls... molt boniques les vistes. La pluja no parava. Tot seguit ens vam posar en marxa de nou fins arribar al pic de la Tronche (2584m), 700 metres més a dalt de Bertone. Llavors va ser quan la pluja va afluixar. Semblava que el dia milloraria, el solet de nou apuntava ben fort...però només va ser un miratge. Després de passar el refugi Bonatti, i baixar fins a Arnuva, la pluja començaria. Abans però tocava pujar el gran coll Ferret (2537m). No pares de pujar i baixar per uns corriols on una relliscada pot sortir una mica cara... 6 hores 40 minuts de marxa.
A partir d'aquí venien gairebé 1700 metres de desnivell que ens portarien fins a Praz de Fort. Aquí ja portàvem 49,4 km. El cos anava bé i el cap més. Ara pujaríem fins el llac de Champex, un poblet suís de comte, on cases de fusta envolten el llac. Es troba a uns 1500 metres de desnivell. Aquí ja portàvem 55 km i 11 hores de marxa. Tot bé.
A partir d'aquí venien gairebé 1700 metres de desnivell que ens portarien fins a Praz de Fort. Aquí ja portàvem 49,4 km. El cos anava bé i el cap més. Ara pujaríem fins el llac de Champex, un poblet suís de comte, on cases de fusta envolten el llac. Es troba a uns 1500 metres de desnivell. Aquí ja portàvem 55 km i 11 hores de marxa. Tot bé.
No havia deixat de ploure des de feia hores. Els corriols s'havien convertit en camins de fang, on era molt difícil aguantar-se dret a les baixades (força picades) i on els corriols d'aigua ja arribàvem a mitja cama en alguns llocs. Ara tocava el tram final de la CCC, pujar tres colls de 2000 metres cadascun des dels 1300 metres cada vegada i tornant a baixar a aquesta alçada...
A dalt del primer coll, el de la Bovine, el vent bufava tan fort que movia la carpa que l'organització havia posat com a control. L'aigua no havia deixat de caure, i juntament amb el vent, la boira i el fred... en fin.... tots estàvem "pajaríns". No sabies ni com sortir del xiringuitu per continuar. La baixada fins a Trient va ser un festival de relliscades, caigudes, etc... Ja portàvem 71 km, i un desnivell positiu de 3900 i negatiu de 3828, o sigui un acumulat de 7728 metres... "nostamal". Va ser aquí quan l'organització va decidir de suspendre la prova... la previsió de temps per les properes hores era "catastròfica" en paraules textuals. Em va fer ràbia, pq gairebé ho tenia a tocar dels dits, però també és veritat que la seguretat de tots perillava. La baixada del coll de Catogne i sobretot el de la Téte aux Vents (el nom ja dóna pistes...) eren molt arriscades....
A les 2 del matí havia arribat a Trient, o sigui ja portava 14 hores de travessa i per fer els 27 km restants crec que hauria necessitat unes 6 o 7 hores aproximadament. El proper any ho sabrem del cert...
Tot i plegar a les 2, fins que no va arribar el bus, ens va portar a Chamonix, allà vaig agafar el cotxe, em vaig passar la sortida a les Houches, vaig haver de fer km de més... vaja...tota una odisea que va fer que arribés a "caseta" vora les 6 del matí... mullat com un poll, i amb 5 kgs. de fang acumulats als mitjons, pantalons, bambes.... horrible !
L'endemà em vaig assebentar de que la prova llarga es va suspendre al km. 21, enmig dels plors de japonesos, americans i gent de tot el món que també havia vingut a participar-hi. Sap greu perquè és gent que s'ha gastat una pasta per venir fins aquí, però s'ha d'entendre. El darrer any van morir tres persones en una situació molt semblant al Raid du Mercantour.
Vaja que el proper any ens tocarà venir de nou...per disfrutar de l'entorn, de la gent, de la gastronomia i per acabar el que vam començar aquest any. Gràcies a tots per les trucades de suport, sms, etc... sempre et fan sentir acompanyat i s'agraeix molt !
I per acabar un recull de fotos dels dies passats a Chamonix.
