Aquesta nova sortida, va començar com és de costum amb un pi pi pi pi pi del despertador, tot i que aquesta vegada per raons geogràfiques, una mica més d'hora del que és habitual. A les 2:00. Sigui com sigui , per molt d'hora que un s'hagi de llevar, l'hora de posar-se al llit no canvia, i a les onze i escaig em posava al sobre. O sigui que poques hores es pot descansar aquella nit. Realment havia previst d'anar a fer aquest cap de setmana la Travessa del Montseny, feta el 2008 amb el Marc Balañà, després de mullar-nos més 8 hores, i en un dia nefast per les marxes de resistència degut a un accident mortal que hi va haver... Però fa dues setmanes que ja no hi havia dorsals, em vaig encantar !! O sigui que m'era igual fer 150 km direcció Nord que direcció Sud. I així va ser, carretera i manta cap a Castelló. Arribava a la plaça Teodoro Izquierdo, just quan eren les 4:45 del matí. Poc moviment encara. Ideal per a buscar un lloc per deixar el cotxe el més a prop possible, que després d'acabar la prova, haver de caminar un metre més o un metre menys es nota i molt. Uns companys de Castelló (i voltants) m'havien fet el favor de recollir el dorsal el divendres 14, ja que el dissabte ja no es donava res de res. Tothom debia portar el xip a les bambes i tot preparat. L'ambient s'anava escalfant, arribava gent i més gent...i el meu dorsal no apareixia... Vaig deixar la bossa que pots recollir a l'arribada a meta (Ermita de Sant Joan de Penyagolosa) amb roba neta de recanvi. L'organització era força bona. Eren les 5:48 i per fi arribava la Begoña, amb el Marcos i altres companys... anàvem una mica justos de temps, però després del favor que m'havien fet amb el tema del dorsal... era igual sortir uns minuts abans o despres... Temps just d'anar corrent al cotxe a deixar la samarreta i publicitat, agafar la meva, posar-me el dorsal i ja havien donat la sortida... Total que anava just darrera de tot amb la furgo de la Creu Roja, i pel davant vora 1300 persones.
L'inici fins que no surts de Castelló, són carrers asfaltats i urbanització, però ràpidament enfilàvem un corriol (GR). La llàstima és que anant darrera de tot "xupes" la cua i el colapse que es genera i allà es perd molt de temps... però molt. Què hi farem. Tocava ser pacient (cosa complicada per mi) i esperar a arribar a un lloc més ample on poder anar tirant.. Així va ser. Arribàrem a una mena de cantera gegant, on vaig acomiadar-me d'ells i vaig començar a trotar suau... Anava avançant genteta... Sense saber en cap moment ni on em trobava ni qui portava al davant o al darrera. La intenció senzillament era acabar, i sencer. Encara no he donat per tancada la recuperació del peu. Suposo que es tracta de confiança i fins que no l'hagi recuperada al 100 % no estarà enllestit.
Sigui com sigui fins a les Useres, la cosa anava bé, planejant pujant baixant... però a partir d'aquest moment començava la traca final ( i mai millor dit en terres de pólvora). La pujada fins a l'ermita de Sant Miquel de les Torrocelles, va ser dura, però res a veure amb la pujada de Xodos fins el Pla de la Creu i després fins a la Banyera (amb el cim del Penyagoloda mirant-nos de cara). La gent treia el fetge per la boca i no era per menys. El curiòs d'aquesta prova és que la majoria del desnivell positiu s'acumula al final, quan tothom va més tocat. Tot i així encara vaig arribar a dalt mig en condicions, un got d'Aquarius i a baixar fins a Sant Joan. I dic baixar perquè així ho sembla segons el desnivell, però s'havia de treballar com si fos pujada.... Finalment el premi de l'arribada. 9h32min. Satisfacció per haver acabat una altra "enredada", sentir-me bé i haver tingut temps d'avançar a vora 650 persones....
Però aquí no s'acabava l'aventura. Resulta que una vegada tot enllestit, amb l'entrepà de tonyina i olives a la panxa, la samarreta per barret, etc... tocava baixar de l'ermita fins a Castelló. I per a fer aquest trajecte l'organització tenia un servei d'autobús que feia el recorregut amb els/les participants a dalt... No sé quan va trigar el maleït bus però tombs i tombs i més tombs per una carretereta infernal... la tonyina que anava passejant-se de cantó a cantó de la panxa.. vaig arribar a Castelló com un pollastre marejat. Entre la caloreta i que no hi havia l'aire posat... allò semblava una caldera. Només tenia ganes d'arribar a casa i posar-me al llit..ni gana ni res... i així va ser. A les 10 ja era de nou al sobre. L'endemà, després de dormir vora 11 hores, el cos ja s'havia recuperat i per a celebrar-ho vam anar a passejar una estona per la platja, aprofitant el matí de solet que feia. Resumint, una nova aventura al sarró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada